Aquest és un projecte que haviem de fer per persentar al MAMT (Museu d'Art Modern de Tarragona) per al qual ens inspiravem en la obra d'un autor català que es diu Albert Macaya i qua treballa amb filferro i juga amb les llums i les ombres.
La meva obra consta d'una capsa de fusta amb un dibuix amb figura humana pintrada amb tinta i estripada per a que a dins es vegi un rellotge.
La meva reflexió i explicació de la meva obra anomenada
Tempus Fugit és la següent:
Tempus irreparabie fugit és una expressió llatina que vol dir que
fuig el temps irrecuperable. Jo des de sempre he tingut por al pas del temps.
Por a que passi la vida, per si algun cop aquesta vida arriba a la mort. Si les
hores, els minuts, els segons es paressin, la vida no continuaria i es
quedaria, sense témer a la mort, en vida.
Aquesta vida seria meravellosa, relaxada, amb
el cap net per poder pensar en els altres i no pas en nosaltres. I és que molts cops, quan pensem
en nosaltres mateixos, és perquè volem satisfer les nostres necessitats, no
volem perdre temps pensant en els demés per si en algun moment donat la nostra
vida s’acaba. En canvi tots volem que pensin en nosaltres. Què curiós.
Per
tant a mi m’agrada fer una relació entre la vida i el temps, i canviaria la
temuda frase Tempus irreparabie fugit per
una què encara fa més por: Vita
irreparabile fugit.
Un
cos humà té molts òrgans, però hi ha un del qual sempre se’n parla: el cor.
Quan el cor para, la vida para, el temps para, la mort arriba. Però això no era
el que jo desitjava, i per això he fet aquest projecte. És un cos humà, amb
tatuatges, tots relacionats amb el temps. Però vull veure l’interior i trenco
la pell d’aquest tors i veig aquesta relació de la vida i el temps, ja què a
l’interior hi ha alguns òrgans vitals, tots fets amb filferro però l’òrgan que
més ressalta és el rellotge, el cor. El responsable de la vida i del temps. El
responsable de les preocupacions, el responsable de tot i per això és un
rellotge cremat, amb forats, fet malbé ja què l’he intentat destruir molts cops
i no he pogut, i quan anava a intentar-ho per últim cop se’m va venir al cap
aquesta reflexió: Quan el cor para, la vida para, el temps para, la mort
arriba.
Al
veure com havia deixat el cor va ser quan vaig decidir tatuar la frase llatina:
Carpe diem. És a dir: aprofita el
dia, aprofita el moment, aprofita el temps, aprofita la vida. I aprofita-la tu,
però pensa també en els demés ja que nosaltres sols no podem ser feliços, i si
volem a algú que ens faci feliços, hem de fer feliç a tothom que puguem.
M’agradaria
acabar aquesta reflexió del projecte amb una estrofa d’un poema d’un autor
català que es diu Alguer Miquel i diu: “Recorda si plou dins teu, que caminar cura
ferides. Que viure no és estar vius, viure és l’actitud d’omplir la vida. La
vida: allò que passa quan tu rius.”
